Joc de Trons

dijous, 9 de novembre de 2006

Capítol II. El Torneig de Raventree Hall.

I aquí començà tot...Era un matí clar i soleiat. Un matí lluminós, com aquells en què comencen les millors històries. Éreu tots a Raventree Hall, el Cap i casal de la Senyoria dels Blackwood. Ara, un cop passat el temps, tots sabeu que allí –ara fa un any- va començar tot plegat, allí es lligaren tots les fils de la madeixa que us ha acabat embolicant.

Continuar llegint...


Era el primer en molt de temps, com a mínim el més esplendorós de tots els tornejos celebrats a les Terres dels Rius des de la victòria de Pyke, sis anys enrera.
El camp clos estava construït magníficament, una bastida sòlida que rodejava el born on es farien les justes. Arreu de la ciutadella penjaven els estendards i gallardets de les més de cinquanta cases nobles que participaven en l’esdeveniment, i a les afores de la ciutat un camp de tendes blanques i de tots colors alegrava la vista de prohoms i gents vilanes.
A la Llotja d’Honor un orgullós Lord Tytos conversava animosament amb Ser Edmure, hereu dels Tully, i el seu cunyat Ser Steffon Frey. Allí, en aquella llotja, havien assistit tots els Barons de la Terra del Rius, les principals cases nobles: els amfitrions, els Blackwood, els Frey, fins i tot els Bracken, amb un incòmode Lord Jonos al capdavant; els Vance, els Mallister de Guardamar, els Piper, els Darry i –com no- l’antiga família dels Ryger. També hi havia visites il·lustres, com Ser Kevan Lannister i Lord Leo Lefford del ric Ponent; els Belmore i els Rosby de la Vall d’Arryn i fins i tot Ser Boros Blont, dels Espases Blanques, guardians del Rei.
La flor i nata del Trident va donar-se cita en aquell torneig, junt amb una munió de varvassors, petits cavallers sense fortuna i genets lliures, tots en busca de la fama i d’alguna que altre compensació per les seves victòries.
Al born[4]els cavallers anaven entrant i alineant-se a la part indicada. Un orgullós Gilbert Lefford lluïa la capa nova que li havia regalat la Cat, amb les seves armes: el triangle daurat sobre un camp atzur amb el sol groc a l’esquerra, brodades per ella mateixa, així com el ribet verd al voltant de tota la prenda, color de les arrels de salze dels Ryger. Xerrava amb un Jason Ryger que semblava distret, amb la mirada a l’horitzó o al camp de la lliça. Entre el poble, dempeus, Hrothghar el nòrdic i Tristan Oberon, el dornià, xerraven amb amplis gestos, cervesa en mà.
Llavors sortí al camp un nou cavaller que com els altres saludà cortesament els amfitrions. Perfectament abillat la particularitat més destacable era que lluïa les armes dels Ryger a la sobrevesta. A mida que els cortesans de la llotja s’adonaren de la situació, van anar callant les converses i les mirades es van anar centrant en l’ancià Lord Conner, que seia amb Cat a un banda i Mirielle a l’altra. A baix fins i tot Hrothghar i Tristan havien interromput la conversa i els miraven directament; mentre al fons del camp en Nicolas Pendelton interrogava un Jason somrient, sorneguer.
Robin, que seia amb la seva senyora al final de la filera feu en gest a Darval, que seia a l’altra banda de la seva filla, amb cara de peix. Sense fer cas a la interrogació del seu germà feu intenció d’aixecar-se, instintivament, però un gest mut de son pare el va fer romandre on estava. Fou Lord Conner qui s’alçà, amb un ampli somriure als llavis i saludà cortesament al cavaller, amb tota naturalitat. Aleshores es produí una mena de sospir generalitzat i la situació es relaxà, tornant les converses i dirigint-se el cavaller cap al seu camp en el born.
- Suposo que és el galifardeu, oi? –Lord Conner s’atansà al seu fill per damunt de la Cat amb el somriure congelat- com és que no me n’has dit res d’això?
- Pare, no, no... no ho sabia... –Darval encara no sortia de la seva sorpresa.
- S’ha fet cavaller sense cerimònies ni benediccions... –gairebé li escopí les paraules a la cara, mentre li premia fortament la mà - en secret, sense anunciar-ho a ningú... però es que jo no soc ningú, merda, soc el seu collons d’avi!
Darval es desfeu de l’engrapada amb un gest brusc.
- Pare, prou!... ens estan mirant. –somrigué cap a Alissa Blackwood, una grassoneta xarfardera casada amb algun Frei, mentre Lord Conner tornava a seure al seu lloc.
- I suposo que tu sí que no en saps res d’això, oi? –remugà l’avi a la neta, en seure.
A mode de resposta Catherine es posà vermella com un pebrot.
I així, entre sorpreses, començà el torneig. La representació de la Salzeda era prou nodrida: els joves cavallers de la casa, Ser Jason i l’inesperat Ser Tristan, el Campió, Ser Nicolas Pendelton amb el fill Darval el jove i seu gendre, Ser Eddard Morery; el jovenissim Ser Edmure Mallory; el pintoresc Ser Thomen Blackhorn, castlà de Rocamarga, amb els seus bastards, recentment legitimats i ordenats cavallers (tots sis, inclosa la filla); Marty Liam de Guennoch; de Caudespines el novells Ser Conner Ryger el jove i Ser Ènneg Sunderly, ambdós deixebles de Ser Uthreydes Wayn i que feren molt bon paper lluitant en colla; Ser Roger Craigh, fill de l’antic mestre d’armes de Willowrock; Ser Jory Chester, algutzir de Willowrock; i finalment el jove Gilbert Lefford, pupil de Darval. Tot plegat gairebé una vintena de llances que començaren el torneig fent un paper prometedor, especialment Ser Edmure, Ser Eddard i Ser Jason, que desseguida destacaren per les seves victòries ràpides i eficaces.
A la primera nit el patriarca Ryger reuní a la família directa, junt amb Tristan Oberon i descarregà una de les esbroncades més èpiques que recordeu. Sobretot van rebre el mestre d’armes, el seu deixeble Tristan i la pobra Cat, que n’estava al corrent de tot i havia tingut valor per no xerrar-ho. Cridat el maestre Ronald dels Blackwood corroborà les credencials de cavaller de Tristan -que ningú pot retirar sense una acusació valida- i els confirmà que un cop s’és armat cavaller ja no es pot entrar a estudiar a la Ciutadella.
Lord Conner permeté al nou cavaller seguir participant al torneig, per evitar la vergonya d’una retirada indigna, si bé l’advertí que l’esperava un sever correctiu.

Als dies següents la participació dels Ryger i vassalls continuà en la millor línia. Només tres dels contendents foren eliminats a la primera volta: en Darval i Conner “joves” i el pupil Lefford. A la segona volta –malgrat fer un bon paper- fou eliminat Ser Thomen Blackhorn junt amb quatre dels seus fills (només continuaren Lady Sarah –malanomenada la partera- i Ser Jon –malnomenat el pescador-), Jory Chester –que fou descavalcat pel propi Ser Boros Blount-; i el petit Tristan Ryger, que fou descavalcat per l’hereu dels amfitrions, Ser Lucas Blackwood. Cadascun dels dies estava dedicat a un dels set deus, i tenia una mena de premi honor als participants més lleials i esportius i en concret en aquell segon dia els Ryger foren afortunats tenint entre ells la “millor llança del Desconegut”, concedida al cavaller Somrient, Ser Eddard Morery.
Al final, el tercer dia sembla ser el de més glòria per al jove Jason. Al vespre d’entre els Ryger només ell, Edmure Mallory, Eddard Morery i Nicolas Pendelton seguien en lliça, la seva colla de les poques amb puntuació positiva en el combat d’equips, i li arribà el que més desitjava... després de descavalcar Lucas Blackwood li tocà enfrontar-se a l’estrella convidada de la contesa: Ser Boros Blount.
Vuit llances arribaren a trencar –entre la cridòria dels presents-, fins que a la novena Jason aconseguí per fi descavalcar l’Espasa Blanca, i aquest –un cop dempeus amb dificultats- decidí retirar-se de la lliça, amb un gest d’elegància. El clam fou unànime, i per un moment el jove Ryger tocà el cel.
A la llotja el vell Conner estava més estofat que un gall d’Indi i amb passes enèrgiques començà a baixar cap al born, per felicitar al seu nét, però alguna cosa fallà i l’avi rodolà escales avall amb gran escàndol de tots els presents.
Conduït a les seves estances, després del primer ensurt, el maester Ronald decretà que no n’hi havia per tant d’enrenou. Lord Conner només s’havia trencat el fèmur de la cama dreta. Era un home fort i valent de manera que el millor era simplement tornar-lo cap a casa amb tranquil·litat, ja que el que n’havia sortit més ferit era el seu amor propi.
El cas és que el vell, tossut i de mala lluna, decretà que tothom tornés a casa, provocant fortes reticències entre la comitiva, ja que qui més qui menys s’ho estava passant d’allò més bé en aquells lluminosos dies.
Al capdavall només els Pendelton romangueren a Raventree, i la resta tornà amb un Jason i un Edmure sorruts i emmurriats.
I així començà un any que –malgrat transcórrer en plena etapa d’estiu- us deixà un cert regust tardorenc.
En quant al torneig de Raventree Hall al final Ser Eddard Morery fou descavalcat per Patrek Mallister, al cinquè dia, mentre que al sisè Nicolas Pendelton també ho fou pel pare de l’anterior, Lord Jason. En la modalitat d’espases però va haver-hi més sort per Willow Wood i Morery en fou declarat el campió, mentre que el campió del torneig fou Ser Marq Piper, per a major indignació de Ser Jason Ryger...
Un cop arribats a casa el vell –remugant i malcarat- endegà una sèrie de disposicions i canvis. Decretà que el recent nomenat cavaller Ser Tristan, junt amb un dels seus valedors, Ser James Pendelton[5], un jove cavaller un pèl pedant, i el veterà Ser Ballon Lowtree, fossin enquadrats al vell Roc de la Boira, una malsana fortalesa situada a l’entrada dels aiguamolls, mig abandonada per la seguretat de la zona[6].Però el pitjor era la tropa, una colla de degraciats i malpartis, la pitjor púrria de l’host dels Ryger, que de fet era millor que estès allí aïllada, però de ben segur sota el comandament d’algú més veterà.
Tot i el conseqüent cabreig i protestes de la bella Cat, l’avi es mostrà insensible i un esporuguit Tristan acabà partint un matí de diumenge, amb la poc grata companyia. Mentre marxaven algun anònim ja els havia batejat: “la quitxalla del mestret[7]", una colla que feia molta més por que gràcia... i de la qual poca cosa no se n’ha sabut mai més res...
Amb el pas de les setmanes el vell salze, Lord Conner, començà a marcir-se com mai ningú hagués somiat. Immobilitzat per la cama que semblava no sanar mai i corcat per l’energia que no podia esmerçar, als vostres ulls començà a tenir l’aspecte que haurien d’haver-li donat els anys i que fins feia poc semblava haver-se estalviat com per art d’encantament. Sempre estava de mal humor i fins i tot alguna vegada en Robin arribà a venir en va, doncs el vell no va voler ni veure’l.
- Si es preocupa tant per mi és que s’ensuma alguna cosa de l’herència. Cagum el Pare! si em toca molt els pebrots encara el desheretaré!
Al cap d’un mes del torneig una alarma arribà a Willowrock, havien vist Stannis Rius, Ser Pendelton el Bastard[8]voltant prop de Bellamalva, i totes les alarmes saltaren de cop. La guàrdia de Noussept i fins i tot el somatent d’Avirany varen ser mobilitzats per escorcollar la zona, però al capdavall resultà en una falsa alarma, o una possible retirada del bandit, davant l’imminent arribada del Capità Hrothghar i la companyia de Willowrock.
La mala ratxa però no s’aturava: pocs dies després de la tornada de Hrothghar, un cop assegurada Bellamalva, fosques noves portaren els corbs: l’ancià Maester Fulcwayn, dels Mallister i el jove Maester Merryn dels Vance, havien mort amb pocs dies de diferència, segons sembla de causes naturals, malgrat l’estranya i funesta coincidència.
Aquest afer separà el Maester Dorian durant un parell de mesos del vell senyor, que el deixà marxar sense oposar-s’hi, malgrat que en el seu cor no tenia cap mena de confiança en el jove Doctor Warren, aprenent i substitut d’aquell. Això es traduí en una sèrie de bestieses i desobediències al tractament, que encara allargaren més la recuperació i l’angoixa de Conner i dispararen les discussions amb Darval i Cat, aquesta última encara ressentida per lo de Tristan.
Mentre, durant l’absència de Dorian es produí la inesperada arribada de l’intrèpid comerciant Syrus Othek, que mitjançant una nodrida expedició de rais i llaguts havia arriat tot un carregament sencer del vi del sud, del Reix. Malauradament la situació no estava gaire per vins i –en absència del Maester, que era en qui tenia més confiança- se’n va haver de tornar enrrera, cap a Riurabent, per tal de poder fer un mínim negoci. Això no feu cap gràcia als gremis de la ciutat i encara menys a la guàrdia del castell.
Un cop retornat el maester –per cert, uns dies abans de l’esperat- es produí un dels fets més detestables de l’anyada. Havien passat sis o set setmanes des que Dorian era al castell, molt atrafegat entre Lord Conner i certs assumptes privats que li robaven molt de temps però que no volia comentar amb ningú.
La jove Jane Deddings, pubilla dels vostres veïns del sud, fou assaltada mentre tornava de visitar el seu promès, Karyl Vance al seu Palau de Bonrepòs. En el seu pas per un indret inconcret entre el Camí del Sot i Harren Road –no s’ha aclarit del cert si en territori Vance o en territori Ryger- l’escorta de la jove donzella fou atacada i destrossada. No va sobreviure ningú. Al principi es pensava que l’havien raptat i els proto-Veguers de les dues cases Ser Farley i Ser Maggon van començar a organitzar partides d’exploradors i seguir tots els possibles rastres. Al final un jove del Clot que acompanyava una de les partides de Tristan van trobar el cos de la donzella. Entaforada en un cau a les afores del nord del Sot de la Boira. Escanyada, havien respectat la seva virtut, però l’havien mutilat terriblement tallant-li els dits de la mà dreta... tots, llevat del polze.
Alguns van especular sobre una venjança de Ser Pendelton el Bastard, però la veritat és que el bandit mai havia tingut cap conflicte amb aquesta família. De fet pràcticament ningú dels voltants havia tingut mai cap topada amb els pacífics senyors de Dossepts.
Els seus senyors, els Piper, van enviar-los algun reforç i uns quants mercenaris, que van formar partides per tal de poder esbrinar alguna cosa més. Al principi vau autoritzar-los a entrar al vostre territori, però al cap d’un parell de mesos vau haver d’expulsar-los perquè començaven a portar problemes al Clot, a Bellamalva, a Noussept i a les masades de la zona. Tot plegat mal negoci, doncs des d’aleshores tant les relacions amb els Vance com amb els Piper han estat més que tenses.
Fou la darrera decisió ferma de Lord Conner. A partir d’aquell moment va demanar que el deixessin en pau, que volia llegir i pensar. “Que se’n cuidin el nano i en Dorian... si en Dorian... ell segur que sabrà ajudar-lo...”. L’horrible crim semblava haver-lo trasbalsat, talment com si algú de la família hi hagués pres mal. De fet la noia no li era completament estranya, doncs durant algun temps amb en Darval havien sospesat la possibilitat de casar-la amb Jason i així poder recuperar una part de les vostres terres ancestrals del vassallatge als Piper. Però per la noia ja era massa tard i el sud de Willow Wood seguiria tancat per vosaltres.
Aleshores seguiren uns petits mesos de calma. Lord Conner es pogué posar de nou dempeus, i amb un bastó que li havia preparat el seu amic Bruce Pendelton tornava a tafanejar en tot i en tothom. Manant aquí i allà. Fou gairebé mig any durant el qual –a part de les inundacions d’Irdinford i Clarianda als mesos de la pluja- la mala ratxa semblava haver-se fos.
De nou però, foren els maesters qui enrenou.
El primer el Maester Gregor, dels Bracken. Poca cosa se’n sap, però segurament va fer-ne alguna de grossa perquè amb molta celeritat fou rellevat i menat cap a Antigua[9]. Pocs pogueren parlar-hi abans que desaparegués i molts són els que especulen sobre la seva partença; el cas és que encara no n’ha arribat cap de nou, i sovint el vostre maestre és qui ha de cobrir les necessitats dels senyors de Septdepedra, amunt i avall del camí altre cop.
I parlant del Maester Dorian... de l’home de confiança, d’aquell mestre que havia educat en Darval, en Robin, la Mirielle, en Jason, la Catherine, en Tristan i tants d’altres que havien viscut al seu voltant; l’home que més havia gaudit de la confiança de Lord Conner... va cometre un error. De fet la va fotre fins al fons. I potser literalment, ves que et dic.
No era un home de costums estranyes, més aviat semblava un tipus senzill. Diu que hi ha homes que els agraden aquestes coses, però d’en Dorian mai ningú ho hagués ni tant sols sospitat.

Ramon Riera i Font
Cançó de Gel i de Foc: CLAN RYGER
Octubre de 2006



[4]En castellà “campo de liza”.
[5]Un cosí molt llunyà de Ser Nicolas.
[6]Amb els Vance no us consta haver-hi tingut cap enfrontament armat. Cosa estranya en l’ambient del “veïnat”. Ni tant sols en la Guerra de l’Usurpador.
[7]Per les seves contínues anades i vingudes cap Antigua i les mil i una maniobres per esquivar el seu destí, els pobletans de Clarending li havien posat aquest motiu... “el petit mestret”.
[8]Stannis Rius és un dels fills bastards de Ser Bruce Pendelton. Educat a la Cleda com un fill més algun fort desencontre el separà de la família poc abans de la Guerra de l’Usurpador. No se’n va saber res fins al cap d’un parell o tres d’anys, acabat el conflicte, quan amb col·laboració de part de la guàrdia i uns quants mercenaris i desposseïts aconseguí ocupar la Cleda durant més de dues setmanes. Entre molts altres delictes i tumults també se l’acusa del rapte de la seva germana Alice Pendelton, que no ha tornat a aparèixer mai més i de l’assassinat de Ser Clement Wayn, mentre era castlà de Rocamarga.
[9] Aquesta ciutat és la que alberga la seu central i principal acadèmia dels Maester, l’anomenada Ciutadella.

Cap comentari: