Mapa Físic de Willowood

Aquí mostrem un mapa físic de la contrada on s'ubiquen les terres dels Ryger i part dels seus veins.

Aquí trobareu el mapa en una versió llegible

Mapa Polític de Willowood

Aquí mostrem un mapa polític (any 297) de la contrada on es desenvolupa la campanya: La zona de Willowood, dins de la Terra dels Rius en el Trident.

Aquí podeu trobar el mapa a tamany llegible.

La religión en Poniente (por Maestre Miruvor)

Son varias las creencias religiosas existentes en Poniente tal como aparece en Canción de Hielo y Fuego, fruto de la propia historia del continente y de los distintos reinos que lo conforman.

Continuar llegint


Si repasamos brevemente la historia, los pobladores originales de Poniente fueron los niños del bosque, que adoraban a los dioses del bosque, el arroyo y la piedra, a los dioses sin nombre; sus sabios, los verdevidentes, tallaban rostros en los arcianos para vigilar el bosque y dominaban algún tipo de magia. Pero, hace unos 12.000 años, Poniente fue invadido desde el sur por los primeros hombres, que talaron los arcianos y fueron por ello duramente combatidos por los niños del bosque. En un momento dado, ambos pueblos llegaron en la isla de los Rostros a un acuerdo de paz, el Pacto; para que los dioses fuesen testigos, se talló una cara en cada árbol de la isla y se creó la sagrada orden de los Hombres Verdes, encargada de guardarla. Desconocemos cuál era la religión de los primeros hombres, pero paulatinamente fueron abandonando sus creencias y adoptaron las de los niños del bosque, adorando a los dioses antiguos sin nombre y reverenciando los arcianos tallados.

Cuando el culto de los antiguos dioses estaba presumiblemente asentado en todo Poniente, llegó otro pueblo procedente del continente oriental, hace unos 6.000 años, los ándalos. No sólo traían acero, sino también su propia religión, la Fe, el culto a los Siete Dioses, simbolizado en la estrella de siete puntas que adornaba sus escudos. Los ándalos fueron conquistando los reinos de los primeros hombres, pero, en lo que aquí nos interesa, es relevante la saña con la que persiguieron la religión de los antiguos dioses, matando sistemáticamente a los niños del bosque y talando los arcianos que encontraban a su paso. Así, en las tierras conquistadas por los ándalos, la antigua religión fue sustituida por la Fe. Esto ocurrió en todo el sur de Poniente, pero los ándalos fueron parados en Foso Cailín por los Reyes en el Norte, de forma que en las tierras del norte, que los ándalos no llegaron a conquistar, pervivió la antigua religión.

Este es a grandes rasgos el panorama religioso que encontramos en la época de Canción: en el norte, incluyendo Invernalia y muchos de sus vasallos, así como al Pueblo Libre más allá del Muro, se adora a los antiguos dioses, mientras que en los reinos del sur los habitantes siguen las enseñanzas de la Fe. Parece claro que con el tiempo los roces entre ambas creencias se fueron suavizando, y si bien existe una clara distribución geográfica de ambas religiones, también existe un cierto nivel de convivencia. Por ejemplo, los matrimonios mixtos no son mal vistos, y Eddard Stark construye en Invernalia un sept y trae un septon para que su esposa pueda seguir practicando su religión, dejando también la educación de sus hijas en manos de una septa.

Si bien estas dos religiones son las mayoritarias en Poniente, existe una tercera practicada únicamente en las islas del Hierro, el Dios Ahogado, de origen histórico desconocido, que podría corresponder a un antiguo culto de los primeros hombres o haber surgido en las propias islas.

Podemos finalmente hacer dos últimos comentarios históricos. Por un lado, desconocemos cual era la religión de los rhoynar que llegaron a Dorne, pero, fuese cual fuese, adoptaron la Fe. Por otro lado, también desconocemos las creencias existentes en la antigua Valyria, pero está claro que los Targaryen se asimilaron en este sentido a las poblaciones de Poniente siguiendo el culto a los Siete Dioses, hasta el punto de que uno de los reyes Targaryen, Baelor I, era septon antes de subir al trono.

Los antiguos dioses

El culto a los antiguos dioses se extiende por el norte de Poniente y, como hemos comentado, deriva de las creencias de los niños del bosque. Sin embargo, parece evidente que se han perdido muchos de los antiguos orígenes, especialmente en todo lo que se refiere a la magia que conocían los niños del bosque, así como la figura de los verdevidentes, que, por las pocas referencias que tenemos, parecían ejercer un papel de guía espiritual para su pueblo.

De hecho, tal como conocemos esta religión en Canción, lo más sorprendente es precisamente su total ausencia de culto y de clero. El único símbolo visible son los arcianos de cara tallada, que se pueden encontrar ubicados de distintas formas. En los castillos están situados en el centro del bosque de dioses, recibiendo el nombre de árbol corazón, pero se pueden encontrar en círculos (en el Bosque Encantado, o los restos de 31 arcianos en la colina alta de la tierra de los ríos), y también, en el caso de las aldeas de los salvajes, situados en el centro de la misma. Es curioso que en las tierras del sur se haya conservado la costumbre de tener un bosque de dioses en los castillos, si bien sin función religiosa; en estos casos el árbol corazón puede ser un arciano (como en Aguasdulces y Harrenhal) o cualquier otro árbol (un roble en el bosque de dioses de la Fortaleza Roja).

Tampoco existen rituales, consistiendo la plegaria ante el arciano básicamente en una conversación con uno mismo, enla cual el árbol representa a los antiguos dioses, y actúa como solemne testigo de la sinceridad del que está ante él. Se trata por lo tanto de una creencia extremadamente personal, en la cual probablemente cada individuo determina su valor. Así, tenemos en los libros ejemplos de guerreros que rezan en el bosque de dioses antes de la batalla, pero también ejemplos como Eddard Stark limpiando su espada sentado al pié del árbol corazón tras ejecutar a un hombre, o citando a Cersei Lannister en el bosque de dioses, para que los antiguos dioses sean testigos de sus palabras.

La ausencia de culto y de sacerdotes no deja de tener implicaciones en la vida diaria ya que en muchas sociedades la estructura oficial de la religión marca los pasos importantes en la vida de un individuo. Así, desconocemos por ejemplo cómo se certifica un matrimonio en las tierras del norte, aunque es posible que baste con un juramento ante un árbol corazón en presencia de testigos, en paralelismo con el juramento de los norteños cuando ingresan en la Guardia de la Noche.

Los Siete Dioses

La Fe o los Siete Dioses es la religión imperante en el sur de Poniente, desde Foso Cailín hasta Dorne, aunque también la profesa alguna Casa del norte como los Manderly. La base de esta creencia es la existencia de siete dioses, si bien los septones enseñan, al menos a los niños de familia noble, que estos siete dioses no son más que las siete facetas o rostros de un único dios. De hecho, los siete dioses encarnan diversos valores del ser humano: el Padre, la Madre, el Guerrero, la Vieja, el Herrero, la Doncella y el Desconocido. Una canción que Samwell Tarly recuerda de su niñez los describe perfectamente en su versión más sencilla:

El rostro del Padre es fuerte y severo,
juzga certero el bien y el mal.
Sopesa las vidas, las largas, las breves,
y ama a los niños.
La Madre regala el don de la vida,
vela por toda esposa y mujer.
Su sonrisa dulce aplaca la ira,
y ama a los niños.
El fuerte Guerrero enfrenta enemigos,
nos protege siempre en el vivir.
Con espada, escudo, con arco y lanza,
él guarda a los niños.
La Vieja es anciana y muy sabia,
y nuestros destinos contempla pasar.
Levanta su lámpara de oro rutilante
y guía a los niños.
El Herrero trabaja sin descanso,
para nuestro mundo enderezar.
Usa su martillo, enciende su fuego,
todo para los niños.
La Doncella baila por nuestros cielos,
ella vive en todo suspiro de amor.
Su sonrisa bella da vuelo a las aves,
y sueños a los niños.
Son los Siete Dioses, nos hacen a todos,
escuchan tus ruegos al rezar.
Cerrad pues los ojos, os cuidan, niños,
cerrad pues los ojos, vuestro sueño velarán.
Solo cerrad los ojos, ellos os cuidarán
y vuestro sueño velarán.

Tres figuras femeninas y tres figuras masculinas, que cubren distintas facetas de la vida. Sin embargo, todo lector atento observará que en esta canción para niños sólo se mencionan seis dioses, aquellos a los que habitualmente se reza, dependiendo de la circunstancia. Falta el séptimo, el Desconocido, que encarna la muerte, siendo el encargado de guiar al otro mundo al que acaba de morir, por lo cual los féretros se depositan ante su altar.

El culto de los Siete Dioses está perfectamente organizado, con un clero, templos, etc. En este sentido, es una religión totalmente integrada en la sociedad y que marca en la misma aspectos determinantes.

El lugar de culto o templo es el sept, que puede integrarse dentro de una edificación como en el caso de los castillos o existir como edificio independiente en las ciudades y en los pueblos. Su estructura suele tener siete paredes, cada una de las cuales acoge una representación de uno de los siete dioses, en forma de talla o de pintura, y, dependiendo de la riqueza del sept, de factura más o menos elaborada. Estas representaciones van asociadas a un altar, donde los fieles encienden velas para honrar al dios correspondiente. Cada dios tiene una representación arquetípica; así, el Padre es un hombre con barba de aspecto severo, la Madre una figura sonriente y amorosa, el Guerrero se representa con una espada, el Herrero con un martillo, la Doncella es una mujer joven y hermosa, la Vieja una anciana arrugada y sabia, representada en general con una lámpara en una mano. El Desconocido no tiene una representación tan clara, ya que es a la vez hombre y mujer, sin ser ninguno de los dos; lo vemos representado con un aspecto más animal que humano, o incluso como un óvalo negro con estrellas en lugar de ojos.

Los encargados del culto en los septs son los septones, la figura básica del clero. Aparecen con frecuencia en los castillos de los nobles, donde asumen tanto la función religiosa como funciones de educadores de los niños, encargados de las bibliotecas, etc. Su formación parece iniciarse desde temprana edad en centros de estudios especializados como puede ser el Gran Sept de Baelor en Desembarco del Rey, siendo posteriormente enviados a su destino. En ocasiones solemnes los septones pueden usar objetos simbólicos, como la esfera de vidrio facetado que es exhibida antes del juicio de dios de Tyrion Lannister en el Nido de Águilas. También pueden ser devotos concretos de uno de los Siete Dioses, llevando entonces al cuello un colgante, por ejemplo un martillo en el caso de aquellos que veneran al Herrero.

También existe una figura femenina, la septa. No sabemos cuál es la formación ni los deberes religiosos concretos de las septas, pero no dirigen oficios religiosos y las vemos básicamente como institutrices de las niñas de familias nobles.

Aparecen brevemente en la narración otros tipos de religiosos. Existen septrios, equivalentes a nuestros monasterios, donde los hermanos, además de ocuparse probablemente de la atención religiosa a las poblaciones cercanas, viven en comunidades y mantienen granjas. Así mismo, se mencionan hermanos mendicantes, que van por los caminos llevando la Fe y viviendo de lo que les ofrece el pueblo llano; parecen dedicarse también a predicar, como vemos en varias ocasiones en las calles de Desembarco del Rey. Por último, las hermanas silenciosas, que se encargan del cuidado de los muertos e incluso los acompañan en sus traslados, probablemente tengan una relación con la iglesia de los Siete Dioses y más concretamente con el Desconocido.

No está clara la estructura jerárquica, pero sí la existencia de una figura única que controla todo el clero desde el Gran Sept de Baelor en Desembarco del Rey, el Septon Supremo. La forma en que es designado no es conocida, aunque parece que los poderes políticos tienen una clara influencia, como muestra el hecho de que Tyrion Lannister decida quién sustituye al Septon Supremo asesinado por la turba. Como símbolo de su rango, el Septon Supremo lleva una elaborada corona; la que Tywin Lannister regala a la Fe es de oro y cristal.

Los rituales asociados al culto tampoco están muy claros. Es posible que existan oficios repetidos periódicamente, pero lo cierto es que los personajes de Canción, incluyendo las figuras con algún tipo de cargo público, no parecen asistir a menudo a ceremonias religiosas, con lo cual se puede suponer cuando menos que la asistencia no es esencial; sin embargo, es frecuente que las mujeres dediquen parte del día a la oración en el sept. Los oficios aparecen en situaciones solemnes, como los matrimonios, o en situaciones extremas, como en el caso del ataque a Desembarco del Rey; en este último caso, un septon dirige los cánticos de los orantes, intercalando peticiones de protección. En todo caso, parece que los cánticos son parte primordial de los oficios, como éste del que sólo conocemos el inicio:

Madre gentil, fuente de toda piedad,
salva a nuestros hijos de la guerra y la maldad,
contén las espadas y las flechas detén,
que tengan un futuro de paz y de bien.
Madre Gentil, de las mujeres aliento,
ayuda a nuestras hijas en este día violento,
calma la ira y la furia agresiva,
haz que nuestra vida sea más compasiva.

La Fe tiene una fuerte influencia sobre la sociedad, los septones actúan como testigos y notarios de numerosos eventos o impartiendo bendiciones. Los matrimonios se celebran en un sept, ante un septon, quien recoge el juramento de los contrayentes; así mismo, un matrimonio no consumado sólo puede ser anulado por el Septon Supremo o por un Consejo de la Fe (estructura sobre la que no tenemos ninguna información). La ceremonia matrimonial tiene el siguiente ritual: se formulan los siete votos, se invocan las siete bendiciones y se intercambian las siete promesas; se entona la canción nupcial y si nadie se alza para impedir el enlace, se produce el intercambio de capas, el padre o tutor de la novia le quita la capa de doncella con los colores de su Casa y el novio le pone la capa de casada, con sus propios colores, simbolizando el paso de la protección del padre a la del esposo; tras ello los novios se intercambian la palabras rituales (“con este beso te entrego en prenda mi amor y te acepto como señor y como esposo / y te acepto como mi señora y esposa”) y se besan en los labios; el septon concluye la ceremonia con la siguiente fórmula: “Aquí, ante los ojos de los dioses y los hombres, proclamo solemnemente a .... de la Casa .... y a .... de la Casa.... marido y mujer, una sola carne, un solo corazón, una sola alma, ahora y por siempre, y maldito sea quien se interponga entre ellos”. Indudablemente, también los sepelios tendrán una ceremonia religiosa propia, desconocida por ahora.

Otra intervención básica en una sociedad guerrera como la de Poniente es la figura del Ser, caballero que jura en nombre de la Fe defender los valores que ésta representa. En principio el aspirante vela toda la noche en el sept, y es investido por su padrino en una ceremonia pública ante un septon (“Para ser caballero hay que velar en un sept, y ser ungido con los siete aceites, que consagran el juramento.”, tal como explica el maestre Luwin), aunque el ritual puede omitirse en gran medida según las circunstancias. Pero incluso en ese caso, la relación entre el Ser y la Fe queda patente, tal como vemos cuando Lyonel Baratheon nombra Ser a Raymun Fossoway en El caballero errante (“Raymun de Fossoway – pronunció solemnemente, tocando al escudero en el hombro derecho con la hoja-, en el nombre del Guerrero os ordeno ser valiente. – La espada se trasladó del hombro derecho al izquierdo-. En el nombre del Padre os ordeno ser justo. – De nuevo al derecho-. En el nombre de la Madre os ordeno defender a los jóvenes y los inocentes. –Izquierdo-. En el nombre de la Doncella os ordeno proteger a todas las mujeres...”). También los seguidores de la Fe que ingresan en la Guardia de la Noche pronuncian sus votos en el sept, ante un septon.

Finalmente, la Fe también interviene en los juicios, que se inician con la plegaria de un septon rogando al Padre que guíe a los jueces hacia la justicia, o, de forma más marcada ya que en este caso la justicia queda enteramente en manos de los dioses, en los juicios de dios, como los de Tyrion Lannister. En estos casos, un septon ruega a los dioses, sobre todo al Padre y al Guerrero, que intervengan en el combate, dando la victoria al combatiente cuya causa es justa. Una variante arcaica del juicio de dios, que data de la llegada de los ándalos a Poniente, es el juicio de siete que vemos en El caballero errante; en ella se enfrentan siete caballeros en cada bando, honrando así a los Siete Dioses.

El Dios Ahogado

Es muy poca la información que tenemos sobre el culto al Dios Ahogado, que aparece únicamente en las islas del Hierro. Su origen histórico es desconocido, aunque parece remontarse miles de años. Puesto que las islas del Hierro fueron pobladas por los primeros hombres, es posible que sea un antiguo culto de ese pueblo, o que se desarrollase de forma independiente. En todo caso, la invasión de las islas por parte de los ándalos no supuso el abandono de la antigua religión, y en tiempos de Canción, la Fe ha sido abandonada, de forma que por ejemplo en Puerto Noble sólo quedan las ruinas de un antiguo sept, anterior al levantamiento de los Greyjoy frente a Robert Baratheon.

En cualquier caso, el culto al Dios Ahogado está indisolublemente unido al mar, que marca la vida del archipiélago y de sus habitantes. El dios nació del mar y creó las islas y al pueblo del hierro, y sus fieles lo honran mediante el agua salada. En Choque de reyes vemos como Aeron Greyjoy vierte agua de mar sobre Theon Greyjoy, arrodillado ante él, entonando la siguiente plegaria: “Haz que tu siervo Theon vuelva a nacer del mar, como tú naciste. Bendícelo con la sal, bendícelo con la piedra, bendícelo con el acero. Lo que está muerto nunca puede morir, sino que se alza de nuevo, más duro y más fuerte.”

Sabemos también que es costumbre matar a los enemigos ahogándoles en agua de mar, como ofrenda al dios.

Desconocemos si existen lugares de culto o una iglesia jerarquizada. El único sacerdote descrito en el libro, Aeron Greyjoy, más bien parece un iluminado que se hizo sacerdote tras sobrevivir a un naufragio.

Bibliografía:

El caballero errante, en Leyendas negras 1; Nuevas ediciones de bolsillo, colección Jet, 2000
Juego de tronos, Canción de hielo y fuego/1; Editorial Gigamesh, 2002
Choque de reyes , Canción de hielo y fuego/2; Editorial Gigamesh, 2003
Tormenta de espadas , Canción de hielo y fuego/3; Editorial Gigamesh, 2005

Copyright © 2006 Asshai.com

La Societat dels 7 Regnes

Martin, en les seves novel·les utilitza únicament el nom de “senyor” per a designar a qualssevol noble amb terres, cosa que pot ser una mica confusa a l’hora de saber la importància de cadascú, al prescindir de les diferenciacions entre les diferents cases.

Per això, a la nostra particular versió de Westeros hi afegirem certs trets característics de societat medieval ibèrica, particularment la catalana, no sense deixar de mirar cap a Anglaterra, que és on –de fet- s’inspira la novel·la. Això m’ha portat a fer una classificació gairebé exhaustiva dels grups socials, ja posats.

Continuar llegint

Sobirans: Els Reis

El Rei i ple sobirà dels Set Regnes és Robert I, de la Casa Baratheon. En algun lloc havia dit que se’l consideraria una mena d’emperador, però per ser més exactes i més britànics s’escauria més anomenar-lo Rei de Reis, com el Pendragó.

La diferència bàsica és que Artu va unificar Britània de més o menys bon rotllo i davant un perill exterior. Qui unificà els Set Regnes fou Aegon I, el Conqueridor, i precisament era ell el perill que va venir de l’exterior i va acabar engolint els primers homes, els àndals i els rhoynar i formant amb tots ells un únic estat sobirà, respectant més o menys les fronteres dels antics regnes, que va cedir a aquelles cases nobles que l’havien servit durant la conquesta i a alguns dels seus generals.

Al nord, més enllà del mur, hi ha l’altre Regne de Westeros, que potser no mereixeria tal qualificació. És la terra del Rei Més-enllà-del-Mur, Mance Rayder, antic guàrdia de la nit que ara senyoreja damunt les tribus salvatges del nord.

Sobirans: Els Princeps

Aquests antics reialmes, per entendre’ns els anomenarem principats, que en definitiva vol dir els “principals”.

Els principats estan sota control de les anomenades Cases Governants, que ocupen el paper dels antics reietons. Aquestes cases són set:

Baratheon d’Espinadedrac.- El cap de família és Lord Stannis, germà mitja de la família, i a qui va tocar la part més austera i esquerpa del regne, com son propi caràcter.

Baratheon de Fidetempesta.- És la terra originària de la Casa. Després de la Guerra va ser assignada al germà petit de la família, Lord Renly, que no havia ni tant sols participat en la contesa.

Stark del Nord.- Lord Eddard senyoreja el més gran dels set regnes, el qual fins i tot és més gran que els altres sis junts. És el regne dels primers homes, sempre fred, allí on –segons la llegenda- es van amagar els nens del bosc, els gegants i les altres criatures de llegendes.

Tully de la Terra dels Rius.- Els vostres senyors naturals, els Tully governen la Terra dels Rius des que Aegon el Conqueridor va premiar la seva col·laboració en la conquesta de les terres del cruel Rei Harren.

Lannister de Ponent.- Ponent és una terra rica. Sobrera en minerals, especialment or, és la terra més comercial i rica dels Set Regnes, comandada pels astuts Lannister.

Tyrell de Jardialt.- A les terres amables del sud, al bell mig de la finura i l’alta cavalleria, hi ha el que més o menys podríem comparar amb la nostra França, Jardialt.

Martell de Dorne.- Aquí s’hi barrejaren fa molts anys els àndals amb els rhoynar, cosa que els donà unes certes condicions particulars. Podríem comparar-ho a l’Al-Andalus medieval, una terra llunyana d’orient però molt i molt influenciada, fins i tot a nivell ètnic. És un dels regnes que més difícil va ser d’absorbir, sempre amb alts i baixos i amenaçant amb la secessió i que conserva grans diferències. Aquí els senyors sí que són anomenats Prínceps.

*******************************************+

Alta Noblesa: Barons (grans vassalls)

Fora de les altes famílies esmentades, de caràcter gairebé reial, hi ha l’Alta Aristocràcia dels set regnes. És el que la Península Ibèrica s’anomenaven “Barons¹”, en el sentit de les millors i més nobles famílies del Regne, especialment a l’antiga Corona d’Aragó.

Anomenarem Barons als llinatges amb més antiguitat i riquesa, amb més prestigi. Una família completament arruïnada –com els Terrick, per exemple- segueixen essent considerats barons com una deferència a l’antiguitat i antic poder del llinatge.

A la terra dels rius hi ha una desena de famílies baronials, que en ordre d’importància serien:

Els Frey, Senyors de la Cruïlla.

Els Blackwood, Senyors de Raventree: els vostres veïns del nord-oest.

Els Bracken, Senyors de Septdepedra: no són veïns, però estan molt a prop, al sud-est.

Els Vance, Senyors de Bonrepòs; els veïns del nord-est.

Els Mallister, Senyors de Gardamar.

Els Piper, Senyors de Pinkmaiden (o Damarosa); els vostres rivals del sud-oest..

Els Ryger, Senyors de Willow Wood, o sia vosatrus.

Els Darry, Senyors de Darry.

Els Whent, Senyors de Harrenhall.

Els Mooton, Senyors de Poal de la Donzella.

I els Terrick, Senyors de Roverbridge.

Només entre barons està permès tractar-se “de tu”. Qualssevol varvassor o cavaller haurà d’adreçar-se a ells com a “vos” o “vostè”. També està reservat al Rei, a les Cases Governants i als Barons el títol de Lord, que ostenta –única i exclusivament- el Cap de Família.

Alta Noblesa: Varvassors

Els varvassors, o abanderats, són literalment “vassalls de vassalls”, són els vassalls dels Barons (o de les Cases Governants) qui són alhora vassalls d’algú.

Són els nobles terratinents que tenen suficients terres i explotacions com per a poder-se mantenir, reunir els seus exèrcits i tenir els seus propis petits vassalls², que són molt variables: per exemple a la Terra dels Rius hi ha la Casa Haigh que podria arribar a reunir uns 800 homes, i la Casa Tremence, que no en té més de 80.

En total a la Terra dels Rius hi ha poc més d’una trentena de llinatges de varvassors, i entre d’altres vosaltres tracteu més o menys normalment amb els Pendelton, els Mallory, els Wayn, els Connach, els Wode, els Deddings, els Goodbroke...

*******************************************+

Baixa noblesa: Cavallers Hisendats

Són aquells guerrers que han estat ungits, per tant practiquen la religió dels Set Deus i han estat elevats al rang noble.

Són propietaris d’unes petites terres, un clos, castell o casa forta, tenen uns pocs pagesos i com a màxim cinc o sis cavallers domèstics al seu servei.

Generalment es veuen obligats a treballar per algun senyor, com a guerrers, funcionaris o forces d’ordre, perquè les seves rendes no els donen prou com per mantenir el nivell de vida, i –sobretot- estar a l’alçada a nivell militar, en la qualitat de les armes i de les montures.

Vosaltres, per exemple, entre d’altres, teniu la Casa Liam i la Casa Martorenn, ambdues vassalles dels Pendelton.

Baixa noblesa: Cavallers Domèstics

Són els cavallers de “servei”, podríem dir. Són els que estan a dins la casa del senyor i són alimentats per ell, fins i tot alguns cobren un sou o “soldada”. En l’escala més baixa n’hi ha que no tenen ni armes ni armadura que els hi ha de proporcionar el seu senyor. En l’escala més alta són importants oficials de l’administració senyorial, com Ser Uthreydes Wayn a Caudespines, o Ser Thomenn Blackhorn a Rocamarga; càrrecs i possessions però que –a diferència dels cavallers hisendats- mai podran transmetre per herència als seus, sinó pregunteu-li a Ser Roger Craigh...

Per entendre’ns, Ser Willfrid Liam quan feia de mestre d’armes de Willowrock se’l considerava més que res un cavaller domèstic, de la mateixa manera que el seu nebot Marty, que treballa amb en Robyn Ryger, perquè la seva funció i ingressos principals els venien d’un senyor superior. Enguany, ara que s’ha retirat, Ser Willfrid Liam ostenta bàsicament la condició de cavaller hisendat.

Baixa noblesa: Cavallers Errants

Són els cavallers que no tenen ni senyors ni terres, considerats per sota dels cavallers domèstics, tot i que de vegades també són admirats. Generalment se’ls respecta, perquè estan ungits com a Ser, però molt més en la forma que en el fons, doncs –fora de contes i llegendes- la gent els considera principalment una colla de pollosos i buscabregues.

Filosòficament podríem dividir-los entre els justiciers, els esportistes i els mercenaris, segons la principal orientació del seu viatge. Els primers són aquella minoria que encara creu en els antics ideals i intenta aplicar-los a la vida real. Els segons són aquells que tenen per costum anar de justa en justa, doncs si ets bo pots guanyar una bona quantitat d’armes i cavalls i així assolir una posició de cavaller hisendat o domèstic –i qui sap si un bon braguetasso. Finalment, els últims, són la gran majoria i simplement són cavallers que encara no han trobat qui els vulgui com a tropa fixa i s’han de buscar la vida.

L’exemple més proper que teniu, Ser Leo Tyrant, va començar la seva carrera alternant el segon i tercer tipus. Quan tenia una bona experiència, un munt de seguidors i una bona butxaca, va poder permetre’s el luxe –per una breu temporada- de fer justícia i coses d’aquestes... és clar que a la seva manera. També hi ha Ser Eddard Morery, un cavaller errant mercenari que va saber jugar bé les seves cartes i està prop de convertir-se en un cavaller hisendat.

Baixa noblesa: Espases Lliures

Són aquells guerrers que per prestigi, posició i instrucció són l’equivalent als cavallers però que no estan ungits. Solen tenir una educació molt més rústica i per tant no tenen gens elegància; en l’edat mitjana nostra seria el tipus de tropa que s’anomenaven “sergents”.

Es poden equiparar totalment als tres tipus exposats de cavallers, tot i que la gran majoria són bàsicament errants, la tropa més ben entrenada i efectiva.

El Capità Hrothghar, per exemple, seria un cas d’Espasa Lliure equiparable a Cavaller Domèstic.

*******************************************

EL POBLE

La jerarquia social també afecta als servents, que segons la procedència tindrien diferents categories. La contraposició esta entre la urbanitat i la ruralia. Qualsevol dels dos grups considera que l’altre esta per sota seu, pels de ciutat els pagesos son vulgars i simples, pels de pagès els de ciutat son uns pixapins, unes persones de poc fiar que viuen en un ambient malsà.

Grups Urbans: a Viles i Ciutats

Ciutadans: Per entendre’ns l’aristocràcia urbana. Les grans famílies burgeses que exerceixen i acaparen els càrrecs importants de Batlles, Veguers, Jutges, Notaris, etc., com els Roosmore d’Avirany, o els Firstborn de Clarianda.

Menestrals: Seria més o menys com la classe mitjana de la ciutat. Són els propietaris de petits negocis, comerciants de camí o de mar, petits inversors, artesans, propietaris d’obradors, etc.

Vilans: Són els empleats, els proletaris, per entendre’ns, la mà d’obra que treballa pels menestrals o els ciutadans.

Grups Rurals: a Pobles, Vilatges i Masos

Prohoms, o Pagesos Grassos: Són els més importants d’entre els rústics, són els grans propietaris, generalment més rics que qualsevol cavaller hisendat. Solen ocupar càrrecs importants de batlle o veguer; molts d’ells són pagesos aloers, per tant lliures, amb dret a dur armes. Poden ser llinatges d’Espases Lliures, fins i tot molts d’ells envien els seus fills a castells perquè es converteixin en cavallers domèstics i facin un primer pas cap a la noblesa. També n’hi ha que casen les seves filles amb els llinatges nobles locals, necessitats de diners i terres.

Pagesos: Seria més o menys com la classe mitjana al camp i al bosc. Són els propietaris de petites explotacions, els capitans de les partides de caça, els caps de confraria de pescadors... els únics que poden tenir petits negocis al poble, etc.: molts d’ells també son Espases Lliures, però en aquest cas una minoria.

Camperols i Jornalers: Són els empleats, els proletariat rural, per entendre’ns, la mà d’obra que treballa pels pagesos (grassos o no). Els primers solen estar lligats a la terra que cultiven, com si fossin un animal mes,

La darrera distinció bàsica seria entre home i dona. A nivell teòric la dona esta exclosa del dret de successió si hi ha germans mascles, a mes es una propietat del pare, del marit o de la comunitat religiosa a la que pertany, només les vídues poden permetre’s una certa llibertat, sovint truncada per pares o germans.

A nivell real hi ha moltes dones que aconsegueixen deseeixir del control masculí, en la nostra història, per exemple tindríem a la Comtessa Ermessenda de Ramon Berenguer I, o a la segona muller d’aquest, N’Almodis de la Marca. A Westeros tenim grans dames com Cersei Lannister, Catherine Tully, Danaerys Targaryen...

*******************************************

Les Ordres:

Fora de la societat convencional queden una sèrie d’ordres, d’organitzacions religioses o militars que tenen la particularitat de treure l’individu de la societat. Generalment deixa de ser productiu, com a treballador, com a soldat, com a marit o com a muller, per passar a servir una causa major.

L’Església dels Set Deus.

Provablement l’organització més poderosa després de la pròpia Monarquia i la Ciutadella. No són exactament com l’Església medieval que coneixem, té força menys poder. Tot i així no deixa de tenir una influència notòria. Podeu veure aquell missatge enviat ja fa temps per en César.

Els Homes Verds.

Poca cosa se’n sap d’ells. És una organització religiosa que adora als Antics Deus i tothom suposa que tenen la seva base central a l’Illa de les Cares, al llac conegut com Ulldedéu. Tot molt enigmàtic, molt hippie, molt cèltic...

La Ciutadella.

És com s’anomena a l’organització que enquadra a tots els Maester i té la seu central a la Ciutat-Universitat d’Antigua, a l’extrem occidental de Westeros, entre Jardialt i Dorne. La seva causa superior és la informació i el servei, i per això són molt apreciats per les cases nobles. Cada casa que té un maester paga una taxa a la Ciutadella, cosa que fa que no totes se’ls puguin permetre.

Tenen el millor sistema de comunicació de tot Westeros, en rapidesa i seguretat.

Els Guàrdies de la Nit.

Ordre militar aquarterada al Mur que separa el Regne del Nord de les Terres Salvatges del bord Mance Rayder i els seus. Reb el nom de l’uniforme que els caracteritza. Es dediquen a mantenir l’ordre a l’extrem nord dels set regnes, aguantar els embats dels salvatges i a vigilar... per si torna la màgia...

La Germandat dels Espases Blanques.

És la guàrdia de corps creada pels Targayren per a protegir-se. Reben el seu nom pel color de les seves vestidures, així com armes i armadures, generalment. Estan creats a fi de protegir al Rei i a qualssevol persona de sang reial.

Antany havien acollit els millors cavallers dels Set Regnes, autèntiques llegendes. Enguany tal cosa seria discutible.

Sota Aerys II

• Lord Comandant Ser Gerold Hightower, conegut com el Brau Blanc. Mort a la Torre d'Alegria.
• Ser Arthur Dayne, conegut com l'Espasa del Matí. Mort a la Torre d'Alegria.
• Ser Barristan Selmy, conegut com Barristan el Brau.
• Ser Jaime Lannister, conegut més tard com el Matareis per al seu regicidi d'Aerys II.
• Príncep Lewyn Martell, mor per Lyn Corbray a la Batalla del Tribony.
• Ser Jonothor Darry, mort a la Batalla del Tribony.
• Ser Oswell Whent, conegut pel seu humor fosc. Mort a la Torre d'Alegria.
• Ser Harlan Grandison, mort estranyament metre dormia abans de Guerra de l'Usurpador, canviat per Ser Jaime Lannister.
• Ser Gwayne Gaunt, mort durant el Desafiament de Duskendale

Sota Robert I

• Lord Comandant Ser Barristan Selmy.
• Ser Jaime Lannister, el Matareis, germà a la Reina Cersei.
• Ser Meryn Trant.
• Ser Boros Blount, qui fou derrotat per Ser Jason Ryger al Torneig de Raventree, d’ara fa un any.
• Ser Preston Greenfield.
• Ser Arys Oakheart.
• Ser Mandon Moore.

Els Alquimistes o Piromants.

Antigament eren científics de la màgia, sobretot de les substàncies químiques i tenien gran prestigi. Amb el decaïment de la màgia els ha quedat poc més que el secret del foc valiryà, gràcies al qual Aerys II, el darrer Targaryen gairebé socarrima fins als fonaments la Capital, Desembarcador del Rei.

Ramon Riera i Font

Cançó de Gel i de Foc: CLAN RYGER

Octubre de 2006

!!

Capítol II. El Torneig de Raventree Hall.

I aquí començà tot...Era un matí clar i soleiat. Un matí lluminós, com aquells en què comencen les millors històries. Éreu tots a Raventree Hall, el Cap i casal de la Senyoria dels Blackwood. Ara, un cop passat el temps, tots sabeu que allí –ara fa un any- va començar tot plegat, allí es lligaren tots les fils de la madeixa que us ha acabat embolicant.

Continuar llegint...


Era el primer en molt de temps, com a mínim el més esplendorós de tots els tornejos celebrats a les Terres dels Rius des de la victòria de Pyke, sis anys enrera.
El camp clos estava construït magníficament, una bastida sòlida que rodejava el born on es farien les justes. Arreu de la ciutadella penjaven els estendards i gallardets de les més de cinquanta cases nobles que participaven en l’esdeveniment, i a les afores de la ciutat un camp de tendes blanques i de tots colors alegrava la vista de prohoms i gents vilanes.
A la Llotja d’Honor un orgullós Lord Tytos conversava animosament amb Ser Edmure, hereu dels Tully, i el seu cunyat Ser Steffon Frey. Allí, en aquella llotja, havien assistit tots els Barons de la Terra del Rius, les principals cases nobles: els amfitrions, els Blackwood, els Frey, fins i tot els Bracken, amb un incòmode Lord Jonos al capdavant; els Vance, els Mallister de Guardamar, els Piper, els Darry i –com no- l’antiga família dels Ryger. També hi havia visites il·lustres, com Ser Kevan Lannister i Lord Leo Lefford del ric Ponent; els Belmore i els Rosby de la Vall d’Arryn i fins i tot Ser Boros Blont, dels Espases Blanques, guardians del Rei.
La flor i nata del Trident va donar-se cita en aquell torneig, junt amb una munió de varvassors, petits cavallers sense fortuna i genets lliures, tots en busca de la fama i d’alguna que altre compensació per les seves victòries.
Al born^[4]els cavallers anaven entrant i alineant-se a la part indicada. Un orgullós Gilbert Lefford lluïa la capa nova que li havia regalat la Cat, amb les seves armes: el triangle daurat sobre un camp atzur amb el sol groc a l’esquerra, brodades per ella mateixa, així com el ribet verd al voltant de tota la prenda, color de les arrels de salze dels Ryger. Xerrava amb un Jason Ryger que semblava distret, amb la mirada a l’horitzó o al camp de la lliça. Entre el poble, dempeus, Hrothghar el nòrdic i Tristan Oberon, el dornià, xerraven amb amplis gestos, cervesa en mà.
Llavors sortí al camp un nou cavaller que com els altres saludà cortesament els amfitrions. Perfectament abillat la particularitat més destacable era que lluïa les armes dels Ryger a la sobrevesta. A mida que els cortesans de la llotja s’adonaren de la situació, van anar callant les converses i les mirades es van anar centrant en l’ancià Lord Conner, que seia amb Cat a un banda i Mirielle a l’altra. A baix fins i tot Hrothghar i Tristan havien interromput la conversa i els miraven directament; mentre al fons del camp en Nicolas Pendelton interrogava un Jason somrient, sorneguer.
Robin, que seia amb la seva senyora al final de la filera feu en gest a Darval, que seia a l’altra banda de la seva filla, amb cara de peix. Sense fer cas a la interrogació del seu germà feu intenció d’aixecar-se, instintivament, però un gest mut de son pare el va fer romandre on estava. Fou Lord Conner qui s’alçà, amb un ampli somriure als llavis i saludà cortesament al cavaller, amb tota naturalitat. Aleshores es produí una mena de sospir generalitzat i la situació es relaxà, tornant les converses i dirigint-se el cavaller cap al seu camp en el born.
- Suposo que és el galifardeu, oi? –Lord Conner s’atansà al seu fill per damunt de la Cat amb el somriure congelat- com és que no me n’has dit res d’això?
- Pare, no, no... no ho sabia... –Darval encara no sortia de la seva sorpresa.
- S’ha fet cavaller sense cerimònies ni benediccions... –gairebé li escopí les paraules a la cara, mentre li premia fortament la mà - en secret, sense anunciar-ho a ningú... però es que jo no soc ningú, merda, soc el seu collons d’avi!
Darval es desfeu de l’engrapada amb un gest brusc.
- Pare, prou!... ens estan mirant. –somrigué cap a Alissa Blackwood, una grassoneta xarfardera casada amb algun Frei, mentre Lord Conner tornava a seure al seu lloc.
- I suposo que tu sí que no en saps res d’això, oi? –remugà l’avi a la neta, en seure.
A mode de resposta Catherine es posà vermella com un pebrot.
I així, entre sorpreses, començà el torneig. La representació de la Salzeda era prou nodrida: els joves cavallers de la casa, Ser Jason i l’inesperat Ser Tristan, el Campió, Ser Nicolas Pendelton amb el fill Darval el jove i seu gendre, Ser Eddard Morery; el jovenissim Ser Edmure Mallory; el pintoresc Ser Thomen Blackhorn, castlà de Rocamarga, amb els seus bastards, recentment legitimats i ordenats cavallers (tots sis, inclosa la filla); Marty Liam de Guennoch; de Caudespines el novells Ser Conner Ryger el jove i Ser Ènneg Sunderly, ambdós deixebles de Ser Uthreydes Wayn i que feren molt bon paper lluitant en colla; Ser Roger Craigh, fill de l’antic mestre d’armes de Willowrock; Ser Jory Chester, algutzir de Willowrock; i finalment el jove Gilbert Lefford, pupil de Darval. Tot plegat gairebé una vintena de llances que començaren el torneig fent un paper prometedor, especialment Ser Edmure, Ser Eddard i Ser Jason, que desseguida destacaren per les seves victòries ràpides i eficaces.
A la primera nit el patriarca Ryger reuní a la família directa, junt amb Tristan Oberon i descarregà una de les esbroncades més èpiques que recordeu. Sobretot van rebre el mestre d’armes, el seu deixeble Tristan i la pobra Cat, que n’estava al corrent de tot i havia tingut valor per no xerrar-ho. Cridat el maestre Ronald dels Blackwood corroborà les credencials de cavaller de Tristan -que ningú pot retirar sense una acusació valida- i els confirmà que un cop s’és armat cavaller ja no es pot entrar a estudiar a la Ciutadella.
Lord Conner permeté al nou cavaller seguir participant al torneig, per evitar la vergonya d’una retirada indigna, si bé l’advertí que l’esperava un sever correctiu.

Als dies següents la participació dels Ryger i vassalls continuà en la millor línia. Només tres dels contendents foren eliminats a la primera volta: en Darval i Conner “joves” i el pupil Lefford. A la segona volta –malgrat fer un bon paper- fou eliminat Ser Thomen Blackhorn junt amb quatre dels seus fills (només continuaren Lady Sarah –malanomenada la partera- i Ser Jon –malnomenat el pescador-), Jory Chester –que fou descavalcat pel propi Ser Boros Blount-; i el petit Tristan Ryger, que fou descavalcat per l’hereu dels amfitrions, Ser Lucas Blackwood. Cadascun dels dies estava dedicat a un dels set deus, i tenia una mena de premi honor als participants més lleials i esportius i en concret en aquell segon dia els Ryger foren afortunats tenint entre ells la “millor llança del Desconegut”, concedida al cavaller Somrient, Ser Eddard Morery.
Al final, el tercer dia sembla ser el de més glòria per al jove Jason. Al vespre d’entre els Ryger només ell, Edmure Mallory, Eddard Morery i Nicolas Pendelton seguien en lliça, la seva colla de les poques amb puntuació positiva en el combat d’equips, i li arribà el que més desitjava... després de descavalcar Lucas Blackwood li tocà enfrontar-se a l’estrella convidada de la contesa: Ser Boros Blount.
Vuit llances arribaren a trencar –entre la cridòria dels presents-, fins que a la novena Jason aconseguí per fi descavalcar l’Espasa Blanca, i aquest –un cop dempeus amb dificultats- decidí retirar-se de la lliça, amb un gest d’elegància. El clam fou unànime, i per un moment el jove Ryger tocà el cel.
A la llotja el vell Conner estava més estofat que un gall d’Indi i amb passes enèrgiques començà a baixar cap al born, per felicitar al seu nét, però alguna cosa fallà i l’avi rodolà escales avall amb gran escàndol de tots els presents.
Conduït a les seves estances, després del primer ensurt, el maester Ronald decretà que no n’hi havia per tant d’enrenou. Lord Conner només s’havia trencat el fèmur de la cama dreta. Era un home fort i valent de manera que el millor era simplement tornar-lo cap a casa amb tranquil·litat, ja que el que n’havia sortit més ferit era el seu amor propi.
El cas és que el vell, tossut i de mala lluna, decretà que tothom tornés a casa, provocant fortes reticències entre la comitiva, ja que qui més qui menys s’ho estava passant d’allò més bé en aquells lluminosos dies.
Al capdavall només els Pendelton romangueren a Raventree, i la resta tornà amb un Jason i un Edmure sorruts i emmurriats.
I així començà un any que –malgrat transcórrer en plena etapa d’estiu- us deixà un cert regust tardorenc.
En quant al torneig de Raventree Hall al final Ser Eddard Morery fou descavalcat per Patrek Mallister, al cinquè dia, mentre que al sisè Nicolas Pendelton també ho fou pel pare de l’anterior, Lord Jason. En la modalitat d’espases però va haver-hi més sort per Willow Wood i Morery en fou declarat el campió, mentre que el campió del torneig fou Ser Marq Piper, per a major indignació de Ser Jason Ryger...
Un cop arribats a casa el vell –remugant i malcarat- endegà una sèrie de disposicions i canvis. Decretà que el recent nomenat cavaller Ser Tristan, junt amb un dels seus valedors, Ser James Pendelton^[5], un jove cavaller un pèl pedant, i el veterà Ser Ballon Lowtree, fossin enquadrats al vell Roc de la Boira, una malsana fortalesa situada a l’entrada dels aiguamolls, mig abandonada per la seguretat de la zona^[6].Però el pitjor era la tropa, una colla de degraciats i malpartis, la pitjor púrria de l’host dels Ryger, que de fet era millor que estès allí aïllada, però de ben segur sota el comandament d’algú més veterà.
Tot i el conseqüent cabreig i protestes de la bella Cat, l’avi es mostrà insensible i un esporuguit Tristan acabà partint un matí de diumenge, amb la poc grata companyia. Mentre marxaven algun anònim ja els havia batejat: “la quitxalla del mestret^[7]", una colla que feia molta més por que gràcia... i de la qual poca cosa no se n’ha sabut mai més res...
Amb el pas de les setmanes el vell salze, Lord Conner, començà a marcir-se com mai ningú hagués somiat. Immobilitzat per la cama que semblava no sanar mai i corcat per l’energia que no podia esmerçar, als vostres ulls començà a tenir l’aspecte que haurien d’haver-li donat els anys i que fins feia poc semblava haver-se estalviat com per art d’encantament. Sempre estava de mal humor i fins i tot alguna vegada en Robin arribà a venir en va, doncs el vell no va voler ni veure’l.
- Si es preocupa tant per mi és que s’ensuma alguna cosa de l’herència. Cagum el Pare! si em toca molt els pebrots encara el desheretaré!
Al cap d’un mes del torneig una alarma arribà a Willowrock, havien vist Stannis Rius, Ser Pendelton el Bastard^[8]voltant prop de Bellamalva, i totes les alarmes saltaren de cop. La guàrdia de Noussept i fins i tot el somatent d’Avirany varen ser mobilitzats per escorcollar la zona, però al capdavall resultà en una falsa alarma, o una possible retirada del bandit, davant l’imminent arribada del Capità Hrothghar i la companyia de Willowrock.
La mala ratxa però no s’aturava: pocs dies després de la tornada de Hrothghar, un cop assegurada Bellamalva, fosques noves portaren els corbs: l’ancià Maester Fulcwayn, dels Mallister i el jove Maester Merryn dels Vance, havien mort amb pocs dies de diferència, segons sembla de causes naturals, malgrat l’estranya i funesta coincidència.
Aquest afer separà el Maester Dorian durant un parell de mesos del vell senyor, que el deixà marxar sense oposar-s’hi, malgrat que en el seu cor no tenia cap mena de confiança en el jove Doctor Warren, aprenent i substitut d’aquell. Això es traduí en una sèrie de bestieses i desobediències al tractament, que encara allargaren més la recuperació i l’angoixa de Conner i dispararen les discussions amb Darval i Cat, aquesta última encara ressentida per lo de Tristan.
Mentre, durant l’absència de Dorian es produí la inesperada arribada de l’intrèpid comerciant Syrus Othek, que mitjançant una nodrida expedició de rais i llaguts havia arriat tot un carregament sencer del vi del sud, del Reix. Malauradament la situació no estava gaire per vins i –en absència del Maester, que era en qui tenia més confiança- se’n va haver de tornar enrrera, cap a Riurabent, per tal de poder fer un mínim negoci. Això no feu cap gràcia als gremis de la ciutat i encara menys a la guàrdia del castell.
Un cop retornat el maester –per cert, uns dies abans de l’esperat- es produí un dels fets més detestables de l’anyada. Havien passat sis o set setmanes des que Dorian era al castell, molt atrafegat entre Lord Conner i certs assumptes privats que li robaven molt de temps però que no volia comentar amb ningú.
La jove Jane Deddings, pubilla dels vostres veïns del sud, fou assaltada mentre tornava de visitar el seu promès, Karyl Vance al seu Palau de Bonrepòs. En el seu pas per un indret inconcret entre el Camí del Sot i Harren Road –no s’ha aclarit del cert si en territori Vance o en territori Ryger- l’escorta de la jove donzella fou atacada i destrossada. No va sobreviure ningú. Al principi es pensava que l’havien raptat i els proto-Veguers de les dues cases Ser Farley i Ser Maggon van començar a organitzar partides d’exploradors i seguir tots els possibles rastres. Al final un jove del Clot que acompanyava una de les partides de Tristan van trobar el cos de la donzella. Entaforada en un cau a les afores del nord del Sot de la Boira. Escanyada, havien respectat la seva virtut, però l’havien mutilat terriblement tallant-li els dits de la mà dreta... tots, llevat del polze.
Alguns van especular sobre una venjança de Ser Pendelton el Bastard, però la veritat és que el bandit mai havia tingut cap conflicte amb aquesta família. De fet pràcticament ningú dels voltants havia tingut mai cap topada amb els pacífics senyors de Dossepts.
Els seus senyors, els Piper, van enviar-los algun reforç i uns quants mercenaris, que van formar partides per tal de poder esbrinar alguna cosa més. Al principi vau autoritzar-los a entrar al vostre territori, però al cap d’un parell de mesos vau haver d’expulsar-los perquè començaven a portar problemes al Clot, a Bellamalva, a Noussept i a les masades de la zona. Tot plegat mal negoci, doncs des d’aleshores tant les relacions amb els Vance com amb els Piper han estat més que tenses.
Fou la darrera decisió ferma de Lord Conner. A partir d’aquell moment va demanar que el deixessin en pau, que volia llegir i pensar. “Que se’n cuidin el nano i en Dorian... si en Dorian... ell segur que sabrà ajudar-lo...”. L’horrible crim semblava haver-lo trasbalsat, talment com si algú de la família hi hagués pres mal. De fet la noia no li era completament estranya, doncs durant algun temps amb en Darval havien sospesat la possibilitat de casar-la amb Jason i així poder recuperar una part de les vostres terres ancestrals del vassallatge als Piper. Però per la noia ja era massa tard i el sud de Willow Wood seguiria tancat per vosaltres.
Aleshores seguiren uns petits mesos de calma. Lord Conner es pogué posar de nou dempeus, i amb un bastó que li havia preparat el seu amic Bruce Pendelton tornava a tafanejar en tot i en tothom. Manant aquí i allà. Fou gairebé mig any durant el qual –a part de les inundacions d’Irdinford i Clarianda als mesos de la pluja- la mala ratxa semblava haver-se fos.
De nou però, foren els maesters qui enrenou.
El primer el Maester Gregor, dels Bracken. Poca cosa se’n sap, però segurament va fer-ne alguna de grossa perquè amb molta celeritat fou rellevat i menat cap a Antigua[9]. Pocs pogueren parlar-hi abans que desaparegués i molts són els que especulen sobre la seva partença; el cas és que encara no n’ha arribat cap de nou, i sovint el vostre maestre és qui ha de cobrir les necessitats dels senyors de Septdepedra, amunt i avall del camí altre cop.
I parlant del Maester Dorian... de l’home de confiança, d’aquell mestre que havia educat en Darval, en Robin, la Mirielle, en Jason, la Catherine, en Tristan i tants d’altres que havien viscut al seu voltant; l’home que més havia gaudit de la confiança de Lord Conner... va cometre un error. De fet la va fotre fins al fons. I potser literalment, ves que et dic.
No era un home de costums estranyes, més aviat semblava un tipus senzill. Diu que hi ha homes que els agraden aquestes coses, però d’en Dorian mai ningú ho hagués ni tant sols sospitat.

Ramon Riera i Font
Cançó de Gel i de Foc: CLAN RYGER
Octubre de 2006


[4]En castellà “campo de liza”.
[5]Un cosí molt llunyà de Ser Nicolas.
[6]Amb els Vance no us consta haver-hi tingut cap enfrontament armat. Cosa estranya en l’ambient del “veïnat”. Ni tant sols en la Guerra de l’Usurpador.
[7]Per les seves contínues anades i vingudes cap Antigua i les mil i una maniobres per esquivar el seu destí, els pobletans de Clarending li havien posat aquest motiu... “el petit mestret”.
[8]Stannis Rius és un dels fills bastards de Ser Bruce Pendelton. Educat a la Cleda com un fill més algun fort desencontre el separà de la família poc abans de la Guerra de l’Usurpador. No se’n va saber res fins al cap d’un parell o tres d’anys, acabat el conflicte, quan amb col·laboració de part de la guàrdia i uns quants mercenaris i desposseïts aconseguí ocupar la Cleda durant més de dues setmanes. Entre molts altres delictes i tumults també se l’acusa del rapte de la seva germana Alice Pendelton, que no ha tornat a aparèixer mai més i de l’assassinat de Ser Clement Wayn, mentre era castlà de Rocamarga.
[9] Aquesta ciutat és la que alberga la seu central i principal acadèmia dels Maester, l’anomenada Ciutadella.

CAPÍTOL I. Les darreres setmanes. Un punt de partida.

Els fets inmedatament anteriors a la partida en sí.

Els darrers dies a Rocasalze (Willowrock) han estat realment agitats, sense temps per notar sensacions tardorenques ni punyetes.
Des què fa tres setmanes van enxampar l'Alèxia - una de les donzelles de la Catherine, d'uns tretze anyets - a l'alcova del vell Maester el món sembla haver-se tornat més boig del què era. Si és que és possible. Què lluny queda aquell lluminós torneig de Raventree Hall... ara fa gairebé un any.

Continuar llegint



En un principi Lord Conner i Ser Darvald, l'hereu, com que el vell Dorian últimament ja havia comès alguna que altra errada, tenien decidit destituir-lo (pare i fill son força inflexibles en certs temes) i donar-li un petit mas a Pont d’Irdin, vora el riu, perquè tingués un bon retir.
Però primer van aturar-los les freqüents substitucions que seguia havent de fer per les baixes de maesters a la Contrada^[1]; després va venir l’atac de feridura del vell Senyor, i finalment -per acabar-ho d'adobar- a la jove Cat li van començar a venir una sèrie de marejos i vòmits sospitosos, tot plegat fent imprescindible la rovellada saviesa de l'ancià.
Fa deu dies, quan en Dorian va declarar solemnement que ho veia una mica magre per al patriarca Ryger, Darval i la seva filla van començar a cridar tota la parentela. Des de Riurabent van arribar estranyament acompanyats Ser Jason i Ser Robin, junt amb el pupil del darrer i dos amics del segon, Ser Ronald Hornwood i Ser Tytos Rius, el Bastard Bracken, ambdós cavallers de la camarilla de Lord Edmure Tully, afamats pel seu amor al vi i a les donzelles piguellades. Tristan, aïllat allà al Roc de la Boira no donà senyals de vida.
Amb la família van ser convocats els Mallory i els Pendelton varvassors (abanderats) del Pont d'Irdin i la Cleda, els quals amb diferents excuses encara no s'han personat a Palau, amb l'excepció del vell Ser Bruce Pendelton, que va arribar acompanyat del gendre del seu fill, Ser Eddard Morery, per estar amb el seu vell amic i company de desgràcies en els seus últims moments.
Els següents dies han estat cada cop més aclaparadors. Cada cop conviu més gent al castell, i no és per queixar-me, però cada cop son gent més rara.
Quatre dies abans de la data fatídica Lord Conner va perdre definitivament el coneixement i des de llavors Ser Bruce es dedicar a les seves talles de fusta i a tocar sistemàticament els pebrots al pobre Tristan Oberon durant les sessions d'entrenament als joves i a la soldadesca. Catherine semblava haver-se recuperat prou ràpidament del seu ensurt i es passejava papallonejant els nouvinguts, especialment el cosí Karyl Belmore, un cavaller ben plantat, famós per la seva rica armadura d'acer verd comprada a Desembarcador del Rei^[2]i per haver participat al torneig de la Capital en què fou descavalcat pel propi Jaime Lannister.
Segurament els tornejos no deuen ser del tot lo seu, doncs en aquests dies ha perdut ja tres o quatre duels que contra el Cavaller Somrient, Ser Edward Morery, conegut per dir el que pensa, sense additius, pel seu riure atronador i pel seu domini de l'espasot ^[3]
Finalment, ara fa sis dies el vell lluitador va retre la seva ànima als déus. En una trista nit de tempesta, reunits tots els principals a la Sala Gran de Palau, un ombrívol hereu, acompanyat del vell septon, va anunciar la mort de son pare, entre els plors de Mya i Catherine i amb el rerafons de les arcades de Ser Ronald, que va acabar rojant damunt de Ser Tytos, provocant l’expulsió de tots dos per part d’un Capità Hrothgar gairebé fora de si.
Des d'aleshores el Vell Maester i el futur Senyor -malgrat que havien estat previsors- han desaparegut del mapa absorbits pels preparatius per les exèquies del vell senyor, mentre Ser Robyn i Ser Jason han passat a ser els visibles relacions públiques de la família, cadascú a la seva manera.
I el jove Tristan, que segueix sense aparèixer. ..

Ramon Riera i Font
Cançó de Gel i de Foc: CLAN RYGER
Octubre de 2006

[1]Es curiós, però aquest cop estant tardant molt a arribar substituts, ni que sigui simples maesters provisionals d’emergència.
[2]Diuen que gairebé tant bona com la del propi Lord Renly, germà del Rei Robert.
[3]Morery en les últimes jornades també ha derrotat els dos amics d'en Jason, en Jason mateix (en presumpte secret) i el propi Jory Chester, segon a la comandància de la guàrdia de Willowrock... tot exercitant-se una mica.

LES HISTÒRIES DE LA VELLA TATA

Aquí hi hauran les històries i els mites i llegendes populars de les gents del Willow Wood. Són els antecedents mítics, potser inventats potser remotament reals, que alimenten...

EL LLIBRE D'ENGUANY

És una mica l'estat de la qüestió a l'any 297 (d.D.), durant tot el darrer any abans de començar la Saga, des del famòs Torneig de Raventree Hall fins a les Exèquies de Lord CONNER RYGER.

EL LLIBRE DELS TEMPS PASSATS

Aquí hi ha les Cròniques documentades dels Ryger, des dels últims temps dels Àndals fins als darrers anys del govern de Lord Conner Ryger, l'Honorable, sota la sobirania del bon Robert I Baratheon.

Fotos d'alguns dels personatges...

De moment... una petita exposició amb alguns dels personatges...

Benvinguts...

En aquest bloc anirem penjant informació relacionada amb la campanya que juguem ambientada en el món de Joc de Trons...